Taronja àcida o amarga

Família                       Rutàcies.

                                                          

Nom científic             Citrus aurantium.                                                        

País d' origen             Àsia sud-oriental (India-Xina).

Localització                La Geneta (davant Castell de Montsoliu).

Etimologia     

           

El seu nom europeu occidental, “taronja”, “orange”, “arancia” “taronja”, etc. prové en darrera instància del sànscrit narang, derivat al seu torn de “tamil nari”, que vol dir "fragància", i que va ser transmès pels àrabs i els perses.

Citrus prové del grec i significa llimona.

El nom específic aurantium fa referència al color daurat dels seus fruits i deriva del llatí auratus: de color d' or.

Característiques       

És una taronja que fa poc suc i es fa servir per fer guisats (ànec amb taronja) i melmelades.

És rica en vitamina c i beta-carotens (color taronja) que són antioxidants.

Propietats medicinals

Presenta propietats anticancerígenes pels seus components antioxidants.

Regula el trànsit intestinal pel seu alt contingut en fibra.

Encara que es pren per pervenir els refredats (vitamina C), l' efecte antirefredat de la vitamina C es dona a concentracions tant altes que hauríem de prendre grans quantitats de taronges per obtenir aquest resultat.

Curiositats    

Originaria de Xina, la taronja amarga va ser importada, en primer lloc a la India, Síria i Egipte. Els Creuats la van portar al sud de França. Entre els tarongers salvatges famosos, figura el que es va plantar en el jardí del convent de Santa Sabina de Roma, els seus fruits eren obsequiats al Papa cada any. Segons la llegenda, aquest arbre encara existeix.

Els àrabs van introduir el taronger amarga a Europa pel sud de la Península Ibèrica al segle X.

Dites populars

Contemplar (o Pensar en) l' amor de les tres taronges: estar distret, divagar pensant en coses fantàstiques o inútils.

Es diu “Mitja taronja”, la dona en relació al seu marit. Aquesta expressió apareix per primera vegada en El banquet, de Plató. En aquesta obra es narra un banquet organitzat pel poeta tràgic Agàton d' Atenes. AL finalitzar el menjar i per a fer més amena la festa, un dels comensals proposa als convidats que cadascun improvisi un encès elogi a Eros. Quan li toca el torn a Aristòfanes, relata un mite segons el qual va haver un temps que  la raça humana era gairebé perfecta. La Terra es trobava habitada per persones esfèriques com taronges, amb dues cares oposades sobre un mateix cap, quatre braços i quatre cames que utilitzaven per a desplaçar-se rodant. Compte també que llavors existien tres sexes: compost d' home + home, de dona + dona i d' home + dona (androgin). La seva vanitat els va dur a enfrontar-se als déus creient-se semblants a ells. Zeus els va castigar partint-los per la meitat amb el seu llamp i va manar a Hermes que a cadascun li lligués la carn sobrant entorn del llombrígol. Ja reposats, els éssers caminaven trists buscant sempre a la seva altra meitat, i si alguna vegada arribaven a trobar-se amb ella, s' enllaçaven amb els seus braços fins a deixar-se morir d' inanició. Zeus, compadit, va ordenar a Hermes que els girés la cara cap al mateix costat on tenien el sexe: d' aquesta manera, cada vegada que un d' aquests éssers trobés a la seva altra meitat, d' aquesta unió en pogués obtenir plaer i descendència si la unió era andrògina. Des de llavors els éssers humans ens veiem condemnats a buscar entre els nostres semblants a la nostra mitjana taronja amb la qual unir-nos en abraçades que ens facin més complets.