Blat de moro de crispetes

Família                       Gramínies

                       

Nom científic             Zea mays var.eventa               

País d' origen             Amèrica centra- - Mèxic

Localització               

Etimologia

Zea mays ssp. mays, zea prové del grec "zeo", viure.

Compost de blat i moro, en sentit figurat per considerar-lo un blat de qualitat inferior.

Característiques

Blat de moro de panotxes petites i grans petits, ovals, allargats que, en escalfar-se, esclaten i formen una massa blanca, dolça i comestible.                  

Curiositats

Va ser conegut pels europeus l' any 1492 durant l' expedició de Cristòfor Colom a Amèrica i durant el segle XVI va ser introduït a Europa i des d' aquí a la resta del món gràcies a la seva adaptabilitat a diversos climes. Les varietats cultivars actuals derivarien de la Zea Mexicana (Zea mays ssp. mexicana) i són força diferents d' aquelles plantes que es conreaven a l' arribada dels europeus a Amèrica, molt més petites i amb pocs grans

Blat de moro blanc

Família                       Gramínies

                       

Nom científic             Zea mays                    

País d' origen             Amèrica centra- - Mèxic

Localització                Jordi (Les Franqueses)

Etimologia

                       

Zea mays  prové del grec zeo, viure.

Compost de blat i moro, en sentit figurat per considerar-lo un blat de qualitat inferior.

Característiques                   

                       

Terapèutica   

 Relaxa les vies urinàries, evitant així la possible infecció de la bufeta, i realitza una acció depurativa que evita la formació de pedres.

En pacients amb tensió elevada.

En pacients amb alts nivells de glucosa i lípids.

Per a petites ferides, gràcies al contingut en alantoina.

Per combatre la piorrea o la gingivitis i en general problemes dentals està indicat l'oli del blat de moro. Per aquest motiu es utilitzat en dentífrics.

Protegeix la mucosa intestinal, evita diarrees i ajuda a l' absorció intestinal.

L' oli de plat de moro ajuda a reduir el colesterol.                   

Curiositats

Va ser conegut pels europeus l' any 1492 durant l' expedició de Cristòfor Colom a Amèrica i durant el segle XVI va ser introduït a Europa i des d' aquí a la resta del món gràcies a la seva adaptabilitat a diversos climes. Les varietats cultivars actuals derivarien de la Zea Mexicana (Zea mays ssp. mexicana) i són força diferents d' aquelles plantes que es conreaven a l' arribada dels europeus a Amèrica, molt més petites i amb pocs grans.

Blat

Família                        Gramínies 

Nom científic              Triticum aestivum                    

País d’origen              Asia menor-Europa-Asia

Etimologia

La paraula «blat» té el mateix origen que l’occità blat, el francès blé, el gal·lès blawd i el bretóbleud, que tant fan referència al gra com a la farina, recordant l’activitat que s’ha de fer per separar el gra de blat de la closca que el recobreix.

 El terme llatí Triticum significa, per tant, "(el gra) que és necessari batre (per poder ser consumit)"; com el mill deriva del llatí milium, que significa "mòlt, molturar", o sigui, "(el gra) que cal moldre (per poder ser consumit) ". El blat (Triticum) és, per tant, una de les paraules més ancestrals amb la que s’anomenen els cereals i que es referien a la necessitat de la seva trituració o molturació.

Característiques

El seu conreu s’estén des de climes subtropicals com el d'Egipte (conreu d’estació freda), on es cull durant el mes d’abril, fins els temperats -freds com Sibèria, on es cull pel setembre.

Les necessitats d’aigua del conreu de blat són relativament modestes (500 litres per una tona de matèria seca) i es pot conrear amb precipitacions anuals entre 300 i 800 litres, però té un període crític, un mes abans d’espigar, en què no pot mancar l’aigua.

Curiositats

El blat té els seus orígens en l'antiga Mesopotàmia. Les més antigues evidències arqueològiques del cultiu de blat vénen de Síria, Jordània, Turquia i l'Iraq. Fa uns 8.000 anys, una mutació o una hibridació va ocórrer en el blat silvestre, donant per resultat una planta amb llavors més grans, la qual no es podria haver disseminat amb el vent. Existeixen troballes de restes carbonitzats de grans de blat almidoner (Triticum dicoccoides) i empremtes de grans en fang cuit a Jarmo, a l'Iraq septentrional, que daten de l'any 6700 aC.

El blat es comença a cultivar a Europa el IV mil·lenni a.c.(Blat silvestre = Triticum dicoccoides)

La llavor de blat va ser introduïda a la civilització de l’antic Egipte i es va iniciar el seu cultiu a la vall del Nil ja en els seus inicis; des d’aquesta zona es va estendre a les civilitzacions grega i romana. La deessa grega del pa i de l’agricultura es deia Demèter; el nom significa 'senyora', i per derivació llatina es va transformar en Ceres i d’aquí sorgeix la paraula «cereal».

Api bord

Família                       Apiàcia

Nom científic             Apium graveolens                   

País d’origen              Mediterrni - Europa temperada

Localització

Etimologia      

Api deriva del llatí "apium" que deriva de la paraula llatina "apis" (abella), doncs és una planta molt visitada per les abelles i graveolens deriva del llatí "gravis" (fort, pesat), mentre "olens" vol dir que fa olor.

Característiques

Forma silvestre de l'api, menys vigorosa i d’olor més forta. Es fa en terres humides i salabroses.                    

                       

Curiositats

Vol climes suaus, amb un elevat grau higromètric i una bona insolació. Té un efecte diürètic, i aporta força calci, fosfat i fibra. És molt pobre en calories.

Api

Família                       Apiàcia

                       

Nom científic              Apium graveolens                   

País d’origen              Mediterrni - Europa temperada

Localització

Etimologia

Api deriva del llatí "apium" que deriva de la paraula llatina "apis" (abella), doncs és una planta molt visitada per les abelles i graveolens deriva del llatí "gravis" (fort, pesat), mentre "olens" vol dir que fa olor.

Característiques

És conreada per tal d’aprofitar-ne els caluixos. Necessita sòls profunds (les arrels baixen fins a 1 m), i és exigent en adob.                       

                       

Curiositats

Vol climes suaus, amb un elevat grau higromètric i una bona insolació. Té un efecte diürètic, i aporta força calci, fosfat i fibra. És molt pobre en calories.

All primerenc

Família                       Liliàcies

                       

Nom científic             Allium sativum             

País d’origen              Asia central

Localització   

Etimologia

El terme "Allium" deriva d’una paraula cèltica, "all", que significa “calent, picant, ardent” i el terme "sativum" és una contracció de "seminativum", que indica “que es pot sembrar o cultivar”.

Característiques

Creix sobre terrenys arenosos, profunds, ben drenats, amb continguts moderats de calci i rics en potassi (cendres). Els bulbs d’all es podreixen amb terra densa i grassa, per aquest motiu no s’han de cultivar en terres orgàniques i tampoc es poden utilitzar fems. S’adapta molt bé en la majoria de sòls on es cultiven cereals i tot i que no és una planta molt exigent amb el clima, adquireix un sabor més picant en climes freds.

“Li agrada molt la cendra perquè és rica en potassi.”      

                       

Terapèutica

Es recomana per a  problemes respiratoris i digestius infecciosos, ja que és antibacterià i antiparasitari i, a més a més, redueix la pressió arterial. Existeixen també estudis que mostren que l’all és un protector contra del càncer. Totes aquestes propietats terapèutiques sembla que només són efectives en cru.

                       

Curiositats

L’all és originari de l'Àsia Central, es pensa que deriva de l’espècie asiàtica Allium Longicuspis i és utilitzada des de fa 5000 anys. Podem corroborar això degut a troballes de cabeces d’argila que daten de 3750 a.C. De fet, diuen que el primer conflicte social de la humanitat va ser provocat per la supressió de ració d’all als esclaus egipcis que construïen les piràmides.

All blanc

Família                       Liliàcies

                       

Nom científic             Allium sativum             

País d’origen              Asia central

Localització   

Etimologia

                        El terme "Allium" deriva d'una paraula cèltica, "all", que significa “calent, picant, ardent” i el terme "sativum" és una contracció de "seminativum", que indica “que es pot sembrar o cultivar”.

Característiques

Creix sobre terrenys arenosos, profunds, ben drenats, amb continguts moderats de calci i rics en potassi (cendres). Els bulbs d’all es podreixen amb terra densa i grassa, per aquest motiu no s’han de cultivar en terres orgàniques i tampoc es poden utilitzar fems. S’adapta molt bé en la majoria de sòls on es cultiven cereals i tot i que no és una planta molt exigent amb el clima, adquireix un sabor més picant en climes freds.

“Li agrada molt la cendra perquè és rica en potassi.”      

                       

Terapèutica

Es recomana per a  problemes respiratoris i digestius infecciosos, ja que és antibacterià i antiparasitari i, a més a més, redueix la pressió arterial. Existeixen també estudis que mostren que l’all és un protector contra del càncer. Totes aquestes propietats terapèutiques sembla que només són efectives en cru.

                       

Curiositats

L’all és originari de l’Àsia Central, es pensa que deriva de l’espècie asiàtica Allium Longicuspis i és utilitzada des de fa 5000 anys. Podem corroborar això degut a troballes de cabeces d’argila que daten de 3750 a.C. De fet, diuen que el primer conflicte social de la humanitat va ser provocat per la supressió de ració d’all als esclaus egipcis que construïen les piràmides.

All de Banyoles

Família                       Liliàcies

                       

Nom científic             Allium sativum             

País d’origen              Asia central

Localització

Etimologia

El terme "Allium" deriva d’una paraula cèltica, "all", que significa “calent, picant, ardent” i el terme "sativum" és una contracció de "seminativum", que indica “que es pot sembrar o cultivar”.

Característiques

L’all de Banyoles és de cabeça mitjana, però més petit que altres varietats. La pell exterior és vermellosa i la pell del gra és molt fina. De carn blanca, no és especialment agressiu en boca, fet que el fa molt versàtil a la cuina. 

La collita dels alls comença pels volts de Sant Joan i, un cop collits, s’enforquen en manats de 25 unitats. El punt de maduració de l’all i la seva resistència, en garanteixen la conservació en un lloc fresc durant gairebé tot l’any.

Creix sobre terrenys arenosos, profunds, ben drenats, amb continguts moderats de calci i rics en potassi (cendres). Els bulbs d’all es podreixen amb terra densa i grassa, per aquest motiu no s’han de cultivar en terres orgàniques i tampoc es poden utilitzar fems. S’adapta molt bé en la majoria de sòls on es cultiven cereals i tot i que no és una planta molt exigent amb el clima, adquireix un sabor més picant en climes freds.

“Li agrada molt la cendra perquè és rica en potassi.”

Terapèutica

           

Es recomana per a  problemes respiratoris i digestius infecciosos, ja que és antibacterià i antiparasitari i, a més a més, redueix la pressió arterial. Existeixen també estudis que mostren que l’all és un protector contra del càncer. Totes aquestes propietats terapèutiques sembla que només són efectives en cru.

Curiositats

L’all és originari de l’Àsia Central, es pensa que deriva de l’espècie asiàtica Allium Longicuspis i és utilitzada des de fa 5000 anys. Podem corroborar això degut a troballes de cabeces d’argila que daten de 3750 a.C. De fet, diuen que el primer conflicte social de la humanitat va ser provocat per la supressió de la ració d’all als esclaus egipcis que construïen les piràmides.

Alfals

Família                       Papilionàcies

                       

Nom científic             Medicago sativa

                       

País d’origen              Asia

Localització               

Etimologia

El nom prové d’una paraula àrab que significa "el millor aliment".

Característiques

És una planta farratgera pròpia de climes meridionals. La llavor té la forma d’una petita mongeta i fa uns 2 mm de longitud.Com més càlid sigui el clima i més aigua tingui a disposició major serà el rendiment.  Necessita terres de pH neutre o alcalines. La seva arrel pot arribar als 4 metres de fondària i el conreu pot durar fins a 12 anys. Es pot conrear en secans amb bons rendiments a partir dels 600 litres de pluja anual però és en els regadius on arriba al màxim potencial productiu. 

                       

Curiositats

Presenta simbiosi a nivell radicular amb Rhizobium (bacteri fixador de Nitrògen atmosfèric).

Malalties

La cuca negra [Colaspidema atrum, família dels crisomèlids] és groga quan neix i negra després; menja la fulla de d’alfals i en deixa només el nervi central.

 L' insecte adult és un petit escarabat negre que també rosega les fulles, però només de les vores. Tot plegat fa perdre una o dues dallades anuals i escurça, a més, la vida de l’alfalsar. La cuca verda [Phytonomus variabilis, família dels curculiònids], també rosega les fulles, bé que no és tant freqüent. Ambdues són combatudes avançant les dallades.

Alberginia ratllada de Gandia

Família                       Solanàcia

                       

Nom científic             Solanum melongena                

País d’origen              India

Localització               

Etimologia

El seu nom prové de la paraula àrabal-bâdinjân, un préstec del persa bâdengân. La forma catalana albergínia al seu torn la va adoptar el francès, i d’aquest, l’anglès britànic. L’altre nom anglès eggplant ("planta ou" en anglès) ve del fet que els fruits d’algunes varietats semblen ous per llur forma i color. El nom italià melanzana prové de la forma llatina mela insana, que significa literalment poma que embogeix; aquesta definició medieval, justificada per la presència a l’albergínia d’alguns alcaloides, va estar encoratjada pels Papes de Roma durant segles.

Característiques

Varietat valenciana caracteritzada per les franges en el fruit, òptima als mesos de juliol i agost.

És una planta anual que no necessita un tutor tot i que pot arribar a fer fins a 150 cm d’alçada. La mata té algunes espines. La tija és pilosa i les fulles glauques, amples, i amb llargs pecíols. Les fulles són simples, de fins a 20 cm. de llarg. Les flors són de color blanc o malva amb forma d’estel de cinc puntes. El fruit, l’albergínia, és una drupa amb nombroses llavors. 

Necessita temperatures més altes que el tomàquet o el pebrot. Es conrea en climes tropicals o subtropicals. Si li manca aigua serà molt amargant, de mida petita i amb la pell arrugada. És una planta d’estiu i normalment es fa en regadiu en climes mediterranis.

Curiositats

La porten el àrabs a l’edat mitjana 

Per tal de llevar-li l’amargor, justificat per l’alt contingut en solanina (una forma de nicotina), quan es prepara per a ser fregida, es pot deixar un parell d’hores amb sal i així deixa anar un suc marronós amb la major part de les substàncies amargants. A l’albergínia se li atribueix la propietat de reduir el colesterol.

Alberginia negra llarga

Família                       Solanàcia
  
                  

Nom científic             Solanum melongena                

País d’origen              India

Localització 
        

Etimologia

El seu nom prové de la paraula àrabal-bâdinjân, un préstec del persa bâdengân. La forma catalana albergínia al seu torn la va adoptar el francès, i d’aquest, l’anglès britànic. L’altre nom anglès eggplant ("planta ou" en anglès) ve del fet que els fruits d'algunes varietats semblen ous per llur forma i color. El nom italià melanzana prové de la forma llatina mela insana, que significa literalment poma que embogeix; aquesta definició medieval, justificada per la presència a l’albergínia d’alguns alcaloides, va estar encoratjada pels Papes de Roma durant segles.

Característiques

És una planta anual que no necessita un tutor tot i que pot arribar a fer fins a 150 cm d’alçada. La mata té algunes espines. La tija és pilosa i les fulles glauques, amples, i amb llargs pecíols. Les fulles són simples, de fins a 20 cm. de llarg. Les flors són de color blanc o malva amb forma d’estel de cinc puntes. El fruit, l’albergínia, és una drupa amb nombroses llavors. 

Necessita temperatures més altes que el tomàquet o el pebrot. Es conrea en climes tropicals o subtropicals. Si li manca aigua serà molt amargant, de mida petita i amb la pell arrugada. És una planta d’estiu i normalment es fa en regadiu en climes mediterranis.

                       

                       

Curiositats

La porten el àrabs a l’edat mitjana

Per tal de llevar-li l’amargor, justificat per l’alt contingut en solanina (una forma de nicotina), quan es prepara per a ser fregida, es pot deixar un parell d’hores amb sal i així deixa anar un suc marronós amb la major part de les substàncies amargants. A l’albergínia se li atribueix la propietat de reduir el colesterol.